Mas del Puig

L’arada, és un llegat romà d’enorme transcendència. Llaurar volia dir remenar la terra, airejar-la, deixar-la a punt per poder sembrar. L’arada romana, amb poques modificacions, és la que van fer servir els pagesos de Catalunya fins ben entrar el segle XIX. Era de fusta, amb algun tros de ferro, i era tirada per dos bous o una mula. El pagès agafava l’arada per la maneta i clavava el dental tan profundament com podia, mentre els bous l’arrossegaven i obrien els solcs al camp.

Per segar s’utilitzava tradicionalment la falç o el volant, una variant més gran de la primera. El segador que obria el pas anava tallant a cops de falç manats d’espigues per la base i els deixava a terra, agrupats de tres en tres o de quatre en quatre, formant una gavella. La mà amb què aguantava les espigues la tenia protegida amb un esclopet o una carabasseta, una petita peça de fusta dins la qual es podien posar els dits per no tallar-se amb la falç.

Per aprofitar fins al darrer gra de blat, els pagesos passaven pel camp el diable, un espècie de rasclet, tirat per un animal, que recollia les espigues que hi haguessin quedat; i les dones espigolaven els camps buscant-hi també les últimes espigues. La feina era dura i calia fer pauses sovint per prendre una beguda o menjar alguna cosa per refer-se i reprendre la feina.

Un avenç important en la feina de segar va ser la introducció de la dalla el primer terç del segle XIX, tot i que va costar molt que es generalitzés per segar cereals, va tenir més bona acollida per segar farratges o herba. Permetia fer més feina i més descansada, ja que es podia fer a peu dret. El dallador portava penjat a la cintura el banyot, una mena de funda feta de banya, fusta o zinc plena d’aigua, on hi duia la pedra esmoladora per poder esmolar el tall de la dalla quan li calgués.